Je viens

Une chanson du chanteur catalan Raimon « Jo vinc d’un silenci » dit, dans une traduction de Charles Mérigot sur Facebook :

Je viens d’un silence antique et si long
De gens qu’on appelle « classes inférieures »
Qui n’ont jamais cru aux grands capitaines, aux phrases solennelles…

Je pourrais chanter à peu près le contraire :

Je viens d’un bavardage antique et si long
De gens qu’on appelle « classes supérieures » (encore qu’il faille nuancer)
Qui n’ont cessé de croire aux grands capitaines, aux phrases solennelles…

Je viens de mais je n’appartiens pas.

J’ai plutôt envie de dire avec Sanda Voïca :

J’arrive sans avancer
Là où on ne m’attendait pas

(Exil de mon exil, p. 19)

Sur un sujet voisin, un billet de l’an dernier : http://patte-de-mouette.fr/2018/05/15/genophobie/

Ce contenu a été publié dans Non classé. Vous pouvez le mettre en favoris avec ce permalien.

2 réponses à Je viens

  1. Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg,
    de gent que va alçant-se
    des del fons dels segles,
    de gent que anomenen
    classes subalternes,
    jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg.
    Jo vinc de les places
    i dels carrers plens
    de xiquets que juguen
    i de vells que esperen,
    mentre homes i dones
    estan treballant
    als petits tallers,
    a casa o al camp.
    Jo vinc d’un silenci
    que no és resignat,
    d’on comença l’horta
    i acaba el secà,
    d’esforç i blasfèmia
    perquè tot va mal:
    qui perd els orígens
    perd identitat.
    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg,
    de gent sense místics
    ni grans capitans,
    que viuen i moren
    en l’anonimat,
    que en frases solemnes
    no han cregut mai.
    Jo vinc d’una lluita
    que és sorda i constant,
    jo vinc d’un silenci
    que romprà la gent
    que ara vol ser lliure
    i estima la vida,
    que exigeix les coses
    que li han negat.
    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg,
    jo vinc d’un silenci
    que no és resignat,
    jo vinc d’un silenci
    que la gent romprà,
    jo vinc d’una lluita
    que és sorda i constant.

  2. Je pense à ma mère quand j’entends le chanteur valencien de Xàtiva (Játiva). Le valencien est la première langue apprise enfant.

    Molt lluny (Raimon)

    Molt lluny,
    en les butxaques d’uns pantalons
    vells
    que ma mare guardava
    -ma mare ho guarda tot-,
    he trobat
    les nits que ens passàvem
    caminant, amics,
    pels carrers de Xàtiva.
    Parlavem de tot
    i del bé i del mal.
    Amb poques coses clares:
    la incertesa del futur,
    l’avidesa d’uns infants.
    Les caminades nits d’estiu
    les tinc avui al davant.
    Amunt i avall…
    (1972)

Répondre à Claude Ferrandiz Annuler la réponse

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *